Relat de gastat

Quan la calor fa suar les noies maques. Quan la temperatura puja a la ciutat dels morts. Aleshores ell navega, neurona amunt neurona avall. Segueix un ritme caribeny que salta tots els obstacles que veu. Només necessita imaginar-s'ho i ja hi és. Li demana un ball solitari. Sense música que soni pels altaveus, sense orquestra a la plaça. Aquest és el missatge que li diu: "Si vols ballar. Agafa'm de la cintura. Jo t'agafaré a tu. Somriu-me i mou el cos. Tot està controlat. No tenim ni anells ni vergonya. No hi ha ni ulls que mirin, ni orelles que escoltin. Aquests gels ens deixaran lliures per una estona".
Ella li contesta sense mirar. Li nega tota esperança. Però li acosta la cara als llavis. Li posa la boca a prop de l'orella. I li recorda que odia aquesta cançó. Ell li replica que no hi ha música que soni. Diu que si ella en sent una és perquè l'ha triat. Els cossos es mouen i provoquen el soroll del parquet. Està vell i gastat. La casa abandonada fa sons estranys. Com si no estiguessin sols. Un calfred recorre el cos d'ella. Ell l'atrapa entre els seus braços i promet ser un cavaller forçut. Ho fa, s'aprofita de la feblesa de la princesa blanca. La besa i es desmaia.