D'espurnes

Al final sorgiren espurnes d’una nit decebedora. Ell romangué estirat, amb el cap immòbil i els ulls oberts de bat a bat. Ella ja no hi era, però l’olor de la Dama Púrpura encara sobrevolava el seu cos. A poc a poc començà a moure’s. Certament era un gest poc galant, però com era repetitiu i cíclic, acabava tenint connotacions màgiques. Tancà els ulls i aspirà ben fort. Aleshores, viatjà.

Quaranta quilòmetres més enllà, ella estava a sobre seu, ell li parlava i ells els miraven. No importava si els flaixos eren massa potents, no calia saber quins eren els seus noms. Ell només pensava amb ella, i la tenia allà davant, vestida amb només unes botes altes. Portava una flauta travessera i tocava una cançó sense nom. Els altres, els que miraven, usaven prismàtics, tot i que la distància que els separava de l’acció no passava dels dos metres. Hi havia un que prenia nota i, a vegades, feia comentaris als altres. Un jutge, amb un barret de cuiner, tocava una guitarra i, per cada moviment d’ell, entonava un acord. Tot estava reglat, segons quin acord tocava, ell havia de continuar o, pel contrari, abandonar i marxar amb un suspès. 

Aparegué un doctor, no duia res per auscultar, no portava cap bisturí per operar. Tan sols una serra elèctrica, que no aconseguia engegar. Ell intentà anar més de pressa.  Però ella tragué, de sota del llit, un rellotge d’arena, trencat, sense sorra... i rigué.