El Norbert i el Miquel van trobar-se a la plaça del poble on havien viscut fins que van acabar els estudis. A partir d'aleshores les seves vides es van separar i van seguir camins diferents. Com la tarda era freda els dos duien jersei i texans. Com el dia era curt, van esperar la nit bevent cervesa. Xerrant i xerrant de tot allò que durant molts anys no van saber l'un de l'altre, va aparèixer el tema de l'escriptura. I l'inici de la discussió fou una frase del Norbert que sonà així: "Des de fa uns anys, escric".
-Què vols dir, Norbert?
-Doncs que escric, que sóc escriptor! -Replicà enfurismat.
-Escriptor... ah, ah... Molt interessant... Ets escriptor. I per què ets escriptor? -Digué el Miquel mentre es tocava la barbeta amb la mà.
-Sóc escriptor perquè escric! Vés, tu, quina estupidesa...
-Ah, escrius... -contestà sorprès el Miquel-. Què escrius? La llista de la compra? Novel·les?
-Un escriptor escriu la llista de la compra o escriu novel·les? Per favor, Miquel...
-Un escriptor escriu. I qui escriu és escriptor. Què escrigui ja és cosa seva...
4 comentaris:
M'agradat molt, és d'una lògica aplastan ! Encara que aquest amic és un pel pocasolta, no serà que te ganes de venjança ?
Dilema fotut. Jo crec que escriure és tenir quelcom a dir, sigui per a un mateix o per als altres. Complicada discussió, que segurament molta gent ha tingut al llarg dels segles.
Molt bo, segur que tothom que escriu és escriptor? Potser sí, o no? No sé...
aquest relat m'ha fet pensar en la gent que es creu alguna cosa pel simple fet de fer una acció, en aquest cas escriure. En el cas de la meva feina passa el mateix, tothom es creu que és interiorista, pel simple fet de penjar unes cortines i escollir el color de la paret! però no hi ha res més llunyà de la realitat...
Publica un comentari a l'entrada