De rock

De petit l'Albert ja caminava com ho fan els grans. Fumava cigarretes de farigola i s'enfilava pels murs secrets de la ciutat. Ara ja és gran, és una estrella del rock i passeja la seva cançó per la ciutat que el va veure créixer. Cada matí saluda la seva amiga Mercè, la tarotista que mai es va tirar les seves pròpies cartes, tenia por del que poguessin dir; i és que el futur no escrit que tenia, el futur que mai va saber, és ara una caixa de cartró i una cadira trencada des d'on crida l'atenció dels guiris que, despistats, creuen que és un gitana de les de debò.

L'Albert segueix ronda amunt i es mira la Núria i l'Erica; no baixen dels seixanta anys cada una; quan ell era un nen, elles eren un parell de dones madures molt seductores, sempre reclutant clients a les seves cantonades; però ara són dos cors miserables que es regalen als iaios i als pervertits. No gosen discutir-se entre elles per cap client, com a molt en tenen un cada tres dies, i alguns d'ells només volen conversa. La Núria es pinta tota de rosa, un rosa xiclet que fa angúnia; i porta tota la vestimenta a conjunt, com si fos una truja feta dona, només li falta que li tirin glans. En canvi, l'Erica es vesteix com una senyora rica, va tota elegant amb colors sobris i abrics del bons. Són la nit i el dia a la vista dels estrangers, però són la mateixa moneda per a l'Albert, que les va tastar ja fa molt de temps, quan no gosava ni acostar-se a les amigues del barri.

I segueix i segueix, ronda amunt, veient tots els fantasmes que se li apareixen, i ell veu que porten cadenes; però no són com les de les pel·lícules, ni van lligades a una bola negra de grans dimensions. Són fantasmes de ciutat, com ell, com vosaltres.