Punt. Coma. Punt. Punt i coma. Tot seguit i sense parar, pensant i escrivint tot el que em passa pel cap fins que en Roger s’atura. Pensa. Reflexiona. Imagina. Recrea una situació. Es deixa anar. I aleshores flueixen els pensaments sense que no hi hagi cap obstacle entremig, només amb el respir de veure-la a ella esbufegar, només amb l’aspiració contundent efectuada en un estat anaeròbic. Però frena. Tanca els ulls. Agafa aire. Parla -com pot-. La besa. Obre els ulls. El temps s’atura. No hi ha minuts. No hi ha segons. Tot és un instant llarg.
A ella li creix l’iris. Cau una llàgrima dels seus ulls. Envermelleix el blanc. S’entristeix el cor. I ell s’aixeca i agafa el ganivet per començar a clavar-li al mig del cor amb un seguit d’accions inalterades que el lector no s’espera. I para quan en porta deu. Mira als que llegeixen. I talla les mans a la dona que té davant sense importar-li que encara estiguin units i plens de sang. Ganivetada i ganivetada i ganivetada. Sang, sang i sang. Mort i morta. Tots han mort.
3 comentaris:
quina manera de començar el dia! ara feia temps que no hi havia tanta sang per aquí! l'escrit d'avui seria ideal per fer un curmetratge!!! m'agrada molt la rapidessa que cobren les paraules! petonets
@Judith: sí, tot és ràpid menys un parell de frases... i al final? sempre la mort!
Mare meva, quina massacre! No m'imaginava que faria aquest gir.
Publica un comentari a l'entrada