De múltiples

Tres i tres i tres… Sempre tres. Però són molt més que tres, són sis; o cinquanta-quatre; vés a saber. No sé si és la maria, no sé si són les pastilles, però ara tot el seu món és de colors. Sis colors, sis enigmes. En Zoe viu aïllat en un món propi de colors alterns. No necessita ni menjar ni beure; tan sols perviu amb el seu pensament; un i un altre cop combina colors i experiències. Però no se'n surt. I es desespera. I es posa trist. Sap que està conduint pel costat equivocat de la carretera, sap que els altres l'escridassen per alguna cosa, però ell segueix, continua provant. Plora i es posa trist. La seva persistència l'enfonsa, encara que, tot i que no ho sàpiga, s'està fent fort, intel·ligent, savi. Potser, qui sap, potser algun dia s'adonarà del que haurà fet i veurà més enllà d'un arc iris fals. I les nits arraconat a la paret de casa seva, ajagut i abatut, no seran més que un record encantador que li arrancarà un somriure. I tornarà a caminar pel costat bo del carrer. I ho farà de manera altiva. Mirarà els altres compadint-los, perquè ell serà un ser suprem. I això no ho dóna cap altra cosa que els colors amb els que juga. I en Zoe ara els veu com un mal de cap, però el riu portarà molt més que aigua, i si les barques no s'enfonsen, si es manté a bord, tindrà tres i tres i tres, sempre tres per a l'eternitat!