Estimat Manel,
aquesta tarda he estat passejant pel centre de la ciutat. He anat amb les meves nebodes, hauries de veure quin goig fan, una ja en té vint-i-un i l'altre acaba de fer-se major d'edat. Si les veiessis, veuries la imatge de la nostra estimada Marta; que al cel sigui. Altes, primes, amb una boqueta de pinyonet, els ulls allargats, les orelles amagades rere la cabellera, les mans grans i un posat ben encisador.
Hem anat a fer una xocolata, els hi he promès que les duria allà on anàvem sempre nosaltres, però la veritat, no esperava trobar-me res del que vèiem en els nostres temps. Així que mentre baixàvem amb tren els hi he explicat les nostres batalles; els hi ha encantat saber que ens reuníem a les places i que tu, sempre, acudies amb un radiocasset, el feies sonar pel carrer quan ens movíem. També s'han mostrat interessades, vés com són aquestes noies de poble, amb els venedors ambulants i les meuques. Ai, quins records Manel! Quan érem joves -els hi he dit-, la vida era al carrer! Drapaires, rodamóns, navegants sense rumb, mariners perduts, estrangers robats, pidolaires... quins temps...
En arribar al centre, però, he vist que tot segueix igual...
4 comentaris:
Si, tot continua igual, vestit amb una altra roba però igual.
La vida , en realitat, no canvia gens. Canvien les modes i els els invents, però les persones fem sempre les mateixes coses, tenim els mateixos problems, els mateixos vicis.....Tot és igual.
@Llàbiro: gira el món i torna el born?
@Gemma: sota terra tots som iguals, no?
La roda va girant, i a vegades sembla que no passi el temps... a mi em passa molt sovint, però per sort, la gent evoluciona.
Publica un comentari a l'entrada