divendres, 30 de setembre del 2011

De cementiris


Fa deu minuts que la gent desfila, ja no queda gairebé ningú. Alguns curiosos que busquen nínxols d'algun amic o familiar, aprofitant que estan allà. Però la veritat és que en Holdir s'està quedant sol. Segueix de peu, mirant la inscripció que han posat a la làpida: "Sempre seràs etern". La llegeix un cop i un altre, fins que deixa anar, amb veu fluixa, aquest comentari: "Quina estupidesa". Ho diu a la vegada que gira el cap, buscant si algú l'ha sentit. Però ha tingut sort. 
S'asseu a sobre i encén una cigarreta. Observa els altres nínxols. Alguns estan plens de flors. D'altres estan completament buits. Li crida l'atenció un en concret; es tracta d'una enorme construcció que té una entrada vertical. Suposa que a dins hi deu haver suficient espai com per celebrar-hi algun ritual. La curiositat és tan forta que s'hi apropa i força la porta. Entra a dins, però escolta gent que camina per allí a prop, així que decideix tancar la porta. No veu res. Però no s'espanta. Al cap d'una estona busca la porta, per tornar a sortir, però no la troba. No veu res. S'espanta. No troba la porta. No pot sortir.  

5 comentaris:

Anna Maria Villalonga ha dit...

Carai, és digne de "A l'ombra del crim" aquest. Molt bé. M'ha agradat molt. Quina sensació!

Judith ha dit...

No se per què, però ja m'esperava aquest final! jajajajaja. Un relat digne d'una peli del Hitchcok. Petonets

Gemma ha dit...

Molt interessant, realmet fa una mica de calfred. Ell és mort, per això no pot sortir

Yves ha dit...

@Anna Maria: Gràcies! Tot un afalac que sigui digne d'una web tan negrota!

@Jud: Com t'agrada en Hitchcok, eh!

@Gemma: Una altra visió, genial! M'agrada!

Coses de Llàbiro ha dit...

Buried! Quina angoixa.