Ets com el cavall que em va venir a buscar dimarts. El mateix que dimecres corria per la vall i dijous jeia mort al peu del riu. Tot el dia vagues amunt i vall, ignores la mort, però saps que t'acompanya tots els dies, per això només corres i corres; sense mirar enrere ni endavant.
Algun dia, ara ja farà molts anys, et deurien posar una vena als ulls. No sé qui va ser, ni per què ho va fer, però l'ésser que va fer tal cosa avui no et reconeixeria. Canviem tots i, naturalment, canvies tu també. Abans animal, ara persona, demà, qui sap, potser arbre. No m'agradaria ser jo qui descobrís el camí secret que ens passa d'un costat a l'altre; no m'agradaria ser jo qui arruïnés la vida per descobrir el demà que ens espera.
Les teves potes ja són cames, les teves antenes passen a ser orelles, i creus que després d'aquesta mort en vindrà una altra, així que no t'importa la cançó que soni; tu segueixes el camí, aquí, on comença el riu on el cavall va morir.
4 comentaris:
t'ho he dit molts cops, però hi han relats que semblen cançons. No t'ho has plantejat mai? jajajajajaj. Petonets i bon cap de setmana
L'evolució, la vida que corre.....
Juju, m'ho has tret de la boca. Sembla realment una cançó. I, a més, pot interpretar-se de tantes maneres...
m'ha agradat molt.
@Judith: tot pot ser una cançó, no? la vida mateixa ho és...
@Gemma: Corre i dóna voltes? és cíclic? és repetitiu? hi ha més enllà? Tornem a començar? El tema de la vida ens dóna tantes preguntes... ara bé, com deia aquell: "l'únca cosa no provada és que jo em moriré!"
@Anna: Gràcies!!! ;-)
Publica un comentari a l'entrada