Jackie, salta del tren, aquest vagó està ple de bevedors nocturns que només volen una cosa de tu. I tu no estàs feta per això. Salta. Ni que estigui en marxa. Allunya't de la vida mundana de falsos romàntics que venen el seu cor per dues cames obertes. Salta. L'horitzó que veus en marxa no és res més que una il·lusió. Tu saps tan bé com jo que res del que es veu és pitjor del que no es veu. Salta. Vine amb mi. Oblida't de les falses esperances que t'han creat aquesta gent. Recorda tot el que encara no has viscut, posa-ho en aquest sac i... Salta.
Farem un camí diferent, lluny d'aquesta munió de cecs que caminen sense saber a on van. Tu i jo som diferents; ho sabem, no podem renunciar a crear la nostra vida, per molt dur que sigui, per molta por que tinguis. Salta.
Al final del camí ells estaran contents, hauran aconseguit arribar. Sí. I què? Nosaltres no sabem si arribarem enlloc, no coneixem què ens prepararà la sort. Però a canvi haurem pogut escollir, haurem sigut lliures per elegir el nostre destí. Només em cal que vinguis, perquè si no ho fas amb mi, jo no puc saltar i m'adormo en aquest malaltís camí.
4 comentaris:
Molt bé. Magnífica l'exaltació de la llibertat i, sobretot, d'aquesta voluntat de fugir del món convencional, brut i prefabricat, que ens han llegat.
No hi sobra i manca res en el relat. Tot es troba en la justa mesura. Si hom vol, pot saltar.
Salta!
Enhorabona.
Molt ben explicat amb el tren.
Els altres arribaran però, a on?
Vols dir que serà prou valenta per intentar viure una por amagadavida millor? molts cops la gent té por a allò desconegut, ni que sigui per millorar...
Poca cosa més a dir....sols que a cops fa molta por el descunagut i preferim el que conaixem encara que no sigui gens bo, al menys sabem amb quin fantasma ens enfrotem.
Publica un comentari a l'entrada