De cultura

Per Déu quanta cultura junta! Per Déu! Això no és pot suportar!- Comenta en Roger mirant l'esplèndid esdeveniment al que assisteix amb el seu amic Oriol. -Creus que això és normal? Creus que realment això es pot tolerar? La meva ment està a punt d'explotar, no puc més, per favor, marxem. Marxem ara mateix-. En Roger diu això mentre s'aixeca, però l'Oriol l'agafa del braç i l'estira cap avall, fent-lo asseure altre cop.

Tu no et mous d'aquí, hem vingut conscients del que fèiem, hem decidit acudir-hi per alguna raó en concret, no? Doncs ja està, ara ens toca aguantar. Si no t'agrada, t'aguantes-. Li contesta l'Oriol amb un to enfurismat.

Els dos resten ara asseguts, sense dir res. Mirant endavant. Però com no els agrada el que veuen, pensen en altres coses.

En Roger imagina un racó de món on no hi ha ningú, només ell. Es dibuixa a sota d'una palmera, a la platja. No bufa el vent, però tampoc fa una calor asfixiant. Només va vestit amb un banyador i contempla les onades del mar que arriben amb calma, sense fer massa remor. Està tan a prop de l'aigua que, a vegades, es mulla una mica el taló dels peus. Té les cames estirades i el tronc inclinat, subjectant-se pels braços, completament torrats pel sol. 

L'Oriol gira el cap i veu com en Roger somriu, observa com està absent, i prova d'imitar-lo. Mira endavant altre cop i intenta imaginar-se alguna cosa plaent. Però no pot i esbufega. Torna a mirar en Roger i es deixa endur per la seva felicitat. Mira endavant i s'esforça tant com pot en recrear un espai diferent. Tempta la sort i viatja mentalment, però sempre recau al mateix lloc, al present real. No pot fer-hi res. Es desespera. Mou els braços i el cap, com si fos un titella. I segueix allà, sense poder exiliar-se.