D'homes

En Francisco veié al frare Ramón Pané creuant la Gran Via; anava amb presses, caminava tan ràpid que el rosari se li movia d'un costat a l'altre. Portava una túnica blanca, un escapulari amb caputxa i una capa de tons marrons. Tot i que en Francisco tenia pressa -anava cap a la feina-, no ho pogué evitar i el començà a seguir. Mentre caminava darrere seu pensava quina excusa li donaria al seu cap per arribar tard. No podia dir que havia anat al metge, ja ho va comunicar la setmana anterior quan va estar perseguint a en Cristòfol; ni tampoc podia explicar que la casa se li havia inundat, s'hauria repetit amb l'excusa de feia quinze dies, quan va passar-se una hora rere d'en Diego de Arana. Ho tenia complicat, però sabia que al final en trobaria una. A més, la necessitat espavila la imaginació; i ell necessitaria, segur, un bon argument. A ritme ràpid continuà caminant Gran Via amunt, es fixà amb tot el que feia en Fra Ramón. Com mirava els edificis, com parlava en veu baixa, com es tocava el rosari i, de tant en quan, com s'aturava per mirar el cel, ajuntant les mans i aclucant els ulls. Què deuria fer? Es preguntà en Francisco. Amb qui deuria parlar? Portaria un mans lliures?

En passar davant d'uns turistes es deturà; en Francisco també, clar. I es posà a parlar amb un d'ells. Era un bon moment per reprendre el pensament sobre quina mentida diria a la feina. Els seus caps ja començaven a estar una mica mosca i, convé dir-ho, s'estava jugant la nòmina. Per molt que els seus caps fossin els seus germans, per molt que la història li proporcionés un bon lloc de reconeixement. No podia tacar el llinatge de sa família, no podia fallar a la família Pinzón.