D'espines

Vam créixer al mateix poble, vam estudiar a la mateixa escola, vam sortir pels mateixos bars i, després, vam trobar el mateix buit entre tots dos. Per què vas distanciar-te tant? Per què vas agafar aquell bus que recorria la nit sense mi? Per què vas abraçar-te a aquelles pluges blanques que no em tenien en compte?

No sé si existeix l'amor etern, no sé què és l'amor, i encara menys què és l'eternitat. I segurament per comprendre el primer concepte sigui necessari posseir el segon. Qui serà capaç d'arribar a l'infinit vital, per poder experimentar l'excels sentiment tan desitjat? Qui podrà cavalcar per les àrides terres de la mort, sense haver viscut abans sota el pont de mitjanit? 

Vam madurar en diferents pobles, vam envellir en diferents ciutats, vam triar diferents camins i, a la fi, vam morir de la mateixa manera. Ofegats, sense aire que respirar, sense anhels ni desitjos, sense aspiracions complides. I després? 

Després vaig decidir escriure't aquesta carta, vaig voler musicar-la, però no en sabia prou; així que, il·luminat pel vell camí de la muntanya, vaig creure només amb les lletres, vaig eludir els sentiments. Aquí tens el resultat, sec, aspre; ple de les mateixes espines que els arbustos ens van segellar aquella nit de Sant Joan. Tu bevies rom, jo em creia l'amo. La música sonava i vam decidir allunyar-nos del bé, per convertir-nos en fugitius de la nit. Allunyats de les mirades dels falcons vam crear una llegenda, una rosa clavada a la pell; un dolor perenne que mai ningú ens trauria, ni tan sols la crueltat del temps, que poc a poc ens ha esborrat.