divendres, 4 de febrer del 2011

D'àrid

El camí no té límits, es perd entre la terra seca. Lluiten les branques sense vida i la sorra; qui guanyarà? No li pregunteu a ningú, perquè aquí no el trobareu. Al fons, un turó il·lumina el paisatge amb un verd fosc; quatre arbres mal posats, però que contrasten amb el groc pàl·lid d'aquest horitzó sense final. No sé si arribaré, i tampoc m'importaria quedar-me en el camí, tan sols em preocupa que no ho fes el meu fill. Porto tantes coses que ja no sé si encara el tinc a sobre. Olles, caixes, garrafes, tot el dia amunt i avall; recorrent aquest no-camí fins al verd idíl·lic. Maleïts Déus que adorem cada vespre; tan de bo deixessin el cel i vinguessin aquí baix per ajudar-me dia rere dia.
Els hi donem tot el que podem, el cap ens demana que preguem per ells, però jo no veig que ens ajudin. Voldria que el meu fill tingués aigua sense que els meus peus es convertissin en durícies perpètues; voldria que la meva suor caigués fins als genolls, en lloc d'assecar-se només eixir de la pell. Voldria tantes coses, que acabo no volent-ne cap. Només faig que caminar i caminar, per un no-res, per un sense sentit. Canto un non-non pel meu fill, que no sap mai si anem al nord-est o al nord-oest; però sempre mira amunt, com si els Déus ens poguessin ajudar. Si ell pogués caminar, si ell pogués saltar de la banda i posar-se al meu costat, dempeus; caminaríem tots dos fins al pou; recolliríem tots dos l'aigua per a la família; ens ajudaríem... Però ell no pot fer res més que jeure a la meva gepa i esperar que, un dia, els Déus que el van castigar fent-lo saltar pels aires el tornin a fer saltar, fins a dalt de tot del cel.

6 comentaris:

Anna Maria Villalonga ha dit...

Yves, el món és injust i incomprensible. L'ésser humà és cruel i malaltís.
El teu relat és preciós. I pensa que els déus no baixaran a ajudar. De fet, si són déus, no caldria que baixessin. N'hi hauria prou amb el fet que no permetessin segons què.
Enhorabona.
Comparteixo.

Gemma ha dit...

Noi, m'he acostumat a llegit cada día el teu relat i aquest és un dels més colpidors. Diu que Déu va crear el món i desprès va descansar. Crec que encara no s'ha despertat, ell és atern i pel que sembla el seu son també.

Coses de Llàbiro ha dit...

La veritat es que ho tenim complicat, cada dia surten pitjors notícies però no podem perdre l'esperança.
Bon cap de setmana.

Judith ha dit...

Cada dia a les notícies veiem com en molts països estan patint unes situacions horroroses i devastedores. A vegades sembla que no ens afecti perquè està lluny. El relat d'avui m'ha posat la pell de gallina només d'imaginar-me aquests situacions que mai hauríem de succeir. Un gran relat, tant de bo hi hagués algun´"Déu" que pogués fer alguna cosa.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Hola Yves,
Fa dies que volia tornar a llegir aquest relat i deixar un comentari, però la feina m’aclapara i no he pogut fins aquest moment.
El relat m’ha agradat molt i molt i molt (encara puc posar més vegades “molt”). És colpidor i no pot deixar ningú indiferent. Has aconseguit transmetre l’angoixa d’aquest home d’una manera magistral. I el final! Et felicito de tot cor.

Yves ha dit...

@Anna: Gràcies! Doncs sí, l'ésser humà és cruel. I com bé dius els Déus no baixaran; però, si baixessin, no serien ells també cruels?

@Gemma: Qui sap, potser un dia es desperta i tot va encara pitjor!

@Llàbiro: L'esperança és l'últim que es perd, no?

@Judith: I si els Déus som nosaltres?

@Shaudin: Moltes gràcies, de veritat!!!!!!