dimarts, 22 de febrer del 2011

De records

Altes hores de la nit i un jove encuriosit buscant respostes.  Un ren creuant els carrers i un fred que travessa muntanyes. En Joe té tot un camí per endavant i no pensa mirar enrere. A l’endemà té classe, hi anirà, segur; una altra cosa és que hi assisteixi; però ell hi anirà. El baix dóna les ordres i comença l’espectacle, un somriure se li dibuixa a la cara, perquè poques vegades una ment està tan oberta com quan vol aprendre. En Joe escolta els tambors i s’alegra de veure que tot continua nevat, està content pels seus amics. Una nit més li faran companyia en la gran aventura de la coneixença.  Un adult amb qui enlluernar-se i una dama de qui enamorar-se. Un jove il·luminat amb qui sentir-se emmirallat i una dona estàtua de qui aprendre molt més dels qui parlen.
En Joe ho té clar... res és el mateix sense ells. A més, el cafè a taula, l’escalfor d’un horari prohibit i sentir-se un lletraferit; ai Déu què he dit! Més d’un es posaria les mans al cap, i és que per classificar les coses es necessita més títols que coneixement. I en pobre Joe encara no té res, però té molt més que els qui parlen amb la justícia sobre la mà; té les ganes d’aprendre d’un petit adolescent que somnia més enllà d'on li arriba el dit.
Marxa a dormir acomiadant-se de la més guapa, però més curta; del més vell, però més jove; del més ric, però més pobre d’esperit. I és que la vida és tan complexa, que poca gent pot endevinar-la si no sent una melodia rítmica i airosa que a tots ens contagia.

5 comentaris:

Anna Maria Villalonga ha dit...

Això em suggereix un concert, la potència de compartir la música, de nit, en un local calent mentre fora neva.
Molta imaginació per part meva o en part va d'això?
Bon dia, Yves!

Judith ha dit...

un re creuant el carrer? però d'on treus tanta imaginació? Que t'haig de dir d'el text, que m'encanta!!!! felicitats un cop més.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Sí que és complexa la vida. I parlant de complexitats, no entenc el comentari que m’has deixat al bloc –i em sembla que tu no entens l’article, perquè dius justament el que jo dic, però com si jo hagués dit el contrari.
Gràcies pel relat!

Yves ha dit...

@Anna: La base no és un concert, però si tu vols... d'això va aquest bloc, no? Estic seguríssim que coneixes la inspiració...

@Jud: el ren no és imaginació meva... és part de l'inspiració, una de les claus del text...

@Shaudin: Sento que no m'entenguessis, ja tens l'aclariment al teu bloc... els dos parlàvem del mateix... :-)

Coses de Llàbiro ha dit...

Aquesta vegada ni amb els comentaris...