De records

Altes hores de la nit i un jove encuriosit buscant respostes.  Un ren creuant els carrers i un fred que travessa muntanyes. En Joe té tot un camí per endavant i no pensa mirar enrere. A l’endemà té classe, hi anirà, segur; una altra cosa és que hi assisteixi; però ell hi anirà. El baix dóna les ordres i comença l’espectacle, un somriure se li dibuixa a la cara, perquè poques vegades una ment està tan oberta com quan vol aprendre. En Joe escolta els tambors i s’alegra de veure que tot continua nevat, està content pels seus amics. Una nit més li faran companyia en la gran aventura de la coneixença.  Un adult amb qui enlluernar-se i una dama de qui enamorar-se. Un jove il·luminat amb qui sentir-se emmirallat i una dona estàtua de qui aprendre molt més dels qui parlen.

En Joe ho té clar... res és el mateix sense ells. A més, el cafè a taula, l’escalfor d’un horari prohibit i sentir-se un lletraferit; ai Déu què he dit! Més d’un es posaria les mans al cap, i és que per classificar les coses es necessita més títols que coneixement. I en pobre Joe encara no té res, però té molt més que els qui parlen amb la justícia sobre la mà; té les ganes d’aprendre d’un petit adolescent que somnia més enllà d'on li arriba el dit.

Marxa a dormir acomiadant-se de la més guapa, però més curta; del més vell, però més jove; del més ric, però més pobre d’esperit. I és que la vida és tan complexa, que poca gent pot endevinar-la si no sent una melodia rítmica i airosa que a tots ens contagia.