De cristalls

La Marta va comprar el Joan un mes de gener. En plenes rebaixes. Li va costar ben poc; tot i que el preu que marcava l'etiqueta era molt més alt. Però ja se sap, quan ningú compra una cosa, per més bona que sigui, aquesta entra en una davallada inalterable fins que, endut pel pur consumisme, algú en sap treure profit i el compra per dos duros. 

Ella el té en una bola de cristall; quan vol, la gira i la neu cau a sobre seu. És aleshores quan té una mica de fred. La Marta, tot i que pugui semblar el contrari, el cuida molt i, abans de girar la bola, sempre l'avisa. Obre el compartiment i el fa canviar. Quan ja està llest, abrigat amb uns pantalons de pana, una jaqueta fins als genolls i una bufanda de llana; li suggereix que s'agafi on pugui. I sense que sigui un moviment brusc, gira la bola i provoca que la neu caigui durant una bona estona. 

Tot i que la Marta es cansa molt ràpid de tot el que fa, val a dir que sempre que pot se'l mira durant uns minuts i, si la neu para de caure, torna a girar la bola. Després, deixa el seu juguet a la tauleta del llit i continua fent les seves coses. 

En plena nit, més d'un cop, s'ha aixecat suada, exaltada. Amb un gest de por immens a la cara i el cos mig incorporat, ha mirat la seva tauleta, buscant el Joan; i quan l'ha vist, s'ha tranquil·litzat. No podria suportar la vida sense ell al costat. Se l'estima amb verdadera passió. Ell ha d'estar allà, per quan ella vulgui.