D'havies

En Guilllem havia d’arribar a casa a les deu de la nit. La Maria havia preparat un sopar amb foie i peix al forn. La taula estava parada i la vaixella de més alt preu reposava pacient. Ella s’havia dutxat, perfumat i vestit amb una faldilla curta, ajustada, i una samarreta escotada. 

En Guillem treballava als afores de la ciutat, però tota la vida havia arribat puntual. La Maria ja feia uns mesos que no treballava, però tot el dia que havia estat netejant la casa i fent compres al mercat. Podia haver-se estirat, o haver optat per descansar al sofà; però havia decidit fer un sopar especial. Tot i que aquella nit no celebraven res en concret, qualsevol dia era bo per estimar-se, i ella ho demostrava així.

Havia posat música dels vuitanta, suau, però amb ritme; una lleu percussió i un baix marcant l’entonació al cantant, que feia fluir la seva veu amb una gran melangia. 

Mentre s’havia dutxat no s’estigué de pensar en com ell la podria acariciar. Li encantava rememorar com tot sovint li passava la punta del dit índex per la nuca, baixant per la columna fins arribar a la cintura; per palpar-la, després,  amb les seves grans mans pels laterals. Eren un dits màgics que la tornaven boja. I altre cop... altre cop s’havia imaginat com li podria fer allò mentre es dutxava. 

Mentre es canviava s’havia posat les calces amb suavitat, com si el tingués davant, com si volgués seduir-lo després d’haver fet l’amor; com si li hagués de demanar, altre cop, que la besés fins a deixar-la sense aire. S’havia posat la roba interior amb tanta delicadesa que s’esborronà; li havien vingut calfreds i havia de tancar les cames per contenir-se. Després, havia enllestit el sopar i encès les espelmes. I continuava allí, una nit més, esperant el seu difunt marit.