Relat de rosa

El petit Jan jugava sempre pel jardí de la casa rosa, va jugar a fer-se gran; envoltat de tot i més. No li faltava ni joguines, ni llibres, ni menjar, ni res de res. Ho tenia tot i creixé amb una educació impecable, amb una doctrina suïssa que era l'enveja dels seus veïns. Però ell, lluny de dormir-se en les adulacions de coneguts i desconeguts interessats, pujà i pujà fent-se un lloc admirat per tots. I tornava, quan podia, a la casa rosa. 

Els seus fills també hi tornaven, cada estiu, molts caps de setmana, tant com podien. Volien gaudir d'aquell jardí, d'aquella entrada majestuosa amb arbres fruiters i rajoles de ceràmica enmig del verd. Tot era místic, l'ambient, els records, els menjars... Tardes fosques tots mirant la televisió mentre els pares es preparaven pel retorn. Matins plens de vida, de corre-cuita i de fet a amagar; la pilota amunt i avall. I en Jan cuidant dels seus fills, donant-los tot el que ell havia tingut, i més.

La casa rosa tenia secrets, com tota casa mística, passadissos estrets i portes secretes. Unes golfes inaccessibles i un garatge ple d'aranyes i espais sense llum. Un nen petit podia espantar-se sovint. Un nen que, fins i tot essent pare, tornava a pujar a les golfes, per veure els llibres prohibits. Li  agradava asseure's vora la finestra, posar les mans a l'escriptori i notar l'energia de son pare. Si el veiés s'enfadaria. Ningú podia entrar en el seu hàbitat. I en recordar-ho s'enfadava. Per què? Per què tantes prohibicions? Però mentre s'enfadava, a la cara se li dibuixava un somriure, se sentia orgullós, content, ara ell estava allà, recordant a son pare. Mirava tots els llibres que el protegien i veia unes parets plenes de records que no podia tenir; però que el seu avantpassat havia dibuixat per a ell. 

I després de somriure, pensava que era hora d'agafar els llibres i deixar volar les parets per sempre més.