Estava assegut, amb el cap inclinat cap al terra, subjectat per les meves dues mans; tenia els ulls closos i els dits, al estar junts, formaven un tap sonor. No volia sentir res, però separava els dits i sentia, i el cos se'm removia. No volia veure res, però apujava el cap i mig obria les parpelles. M'agradava el que veia, però em destrossava el cor. Aquell moviment tan salvatge, tan pur, tan emocional, m'aterria que fos molt més del que era. Perquè si tan sols era una dansa corporal, una unió espontània dins d'un joc madur i pur, n'estaria encantat. Però, i si era un pas més al que havia planejat? I si la mirada que elles dues es creuaven obrint amb grandiloqüència les pupil·les significava alguna altra cosa? I si el segellament d'aquells llavis, tan carnosos, es convertia en un bes ple de sentiment?
No ho podia suportar, però notava que el cos se m'engarrotava, els batecs se succeïen en una continuïtat de temps vertaderament ràpida, la mandíbula cruixia mentre les dents superiors pressionaven les inferiors. Les mans deixaven d'estar esteses per formar punys compactes. I, quan ja no pogué més, em vaig aixecar i em vaig despullar, em vaig col·locar a un racó i vaig admirar la bellesa que només elles podien oferir.
L'ànsia va poder amb mi, i no vaig gaudir en excés per culpa de la meva impaciència. Però un cop descansat, vaig comprovar que elles seguien allà; jugant, sense tenir-me en compte; sense que els importés el més mínim el que pogués fer.
5 comentaris:
Vés per on! Ha. M'has recordat "Friends" i en Chandler i en Joey i les ganes que tenien de veure dues dones en acció.
Està molt bé la història. Contada amb les paraules justes i molta delicadesa.
Avui t'has fet un regal. Trapella !!
Felicitats per la delicadesa amb les paraules.
@Anna:Ostres, crec que no he vist mai Friends... Moltes gràcies!
@Gemma: No era la meva intenció, ha coincidit, però ben mirat, sí, sóc un trapella! ahhah
Friends? Ostres, jo veig una altre cosa. Que curiós és que un mateix relat pugui tenir vàries lectures, no? M'encanta, com sempre!
No, no, no és que jo veig Friends en el relat. Però m'ha vingut al cap la sèrie.
M'explico. La sèrie jo me la sé de memòria. L'he vist milers de vegades amb la meva filla i el Manel. Fins i tot n'usem algunes frases com cosa institucionalitzada.
Per tant, davant del text, m'ha vingut al cap una d'aquestes trames recurrents de la sèrie.
Evidentment, el que cada un de nosaltres té més present i té al cap, és allò que surt.
Per cert, si no l'heu vist, us recomano Friends vivament. Tal vegada és una de les millors sèries que s'ha fet mai.
Publica un comentari a l'entrada