D'aire

Mentre t'escric aquesta carta recordo, estimada Marta, quan em donaves aire i jo em recuperava. No era un bes, era molt més el que amb una simple carícia labial m'ajudaves a respirar. Sempre tan atenta als meus problemes, sempre tan considerada i atent. Podries haver-me fet qualsevol regal, que ni l'hagués mirat, quan em faltava aire tan sols volia els teus llavis sobre els meus.

Com un cop d'aire que s'endú tot el que troba per davant; com un tronc d'arbre subjectat per vint guerrers salvatges, que proven de tombar una porta d'un castell; com el cop de la porta que vas donar, quan vas marxar. Així entrava l'oxigen que em donaves, fort, continuu, eficient. Deixava enrere moments de patiment, oblidava el neguit del pulmó comprimit, relaxava els músculs i notava el batec del cor, no amb força, però sí amb ressonància.

Ara ja no et tinc quan et necessito, m'arrossego per terra fins arribar a les bombones que l'Estat m'ha deixat. Elles m'ajuden, és cert, però res a veure amb aquells carnosos vasos comunicants que s'enganxaven als meus llavis secs. Res a veure amb els teus besos plens de vida.

Et demanaria que tornessis, suplicaria que vinguessis al meu costat per agafar-me la mà i tranquil·litzar-me, quan no tinc aire. Però no sé on enviar aquesta epístola sagrada, no puc imaginar on deus estar ara, maleït sigui qui va pensar que la teva vida era regalada.