Ulls nus sota un sol de justícia,
boqueta tremolosa que no porta escut
quan em mira.
El color dels seus llavis muden
en l’estat natural de les coses
que no duren per sempre.
Només per un dia,
hauré notat la brisa despentinant-me
sobre un mar encantat.
Pell sobre pell,
veu entretallada i cor encongit,
costen de sortir les paraules
quan no estan fetes per qui les ha de dir.
Seguiré aquí, tombat sobre l’arena,
mirant el sol encantat d’estar amb mi.
Seguiré somniant que no te'n vas,
quan allargo el braç i et dic adéu mig somicant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada