dimarts, 13 de juny de 2017

Relat d'auriculars

Fa estona que el Daniel està assegut a la cadira, porta uns grans auriculars de color vermell i mou el cos repetidament endavant i endarrere, qui sap si ho fa al compàs de la música que escolta. Davant seu reposen un centenar; o dos centenars, a saber; de llibres. Els lloms d’aquests són de colors, llueixen diferents tipografies i formen una imatge conjunta molt pictòrica. Qualsevol persona detallista s’hauria fixat amb tot això, però el Daniel mira a l’infinit. Té els ulls oberts, però no veu res davant seu. Només ho veu tot.
Una família passa pel seu costat, el pare se’l queda mirant i l’assenyala amb el dit índex, ho fa per mostrar-li a la seva dona l’estranya conducta del Daniel. Ella somriu. Acte seguit, el fill també ho veu i li pregunta al seu pare què li passa a aquell ésser. La resposta és clara: “No hi és tot”. Però el nen no es conforma i li torna a fer una pregunta: “I qui és tot?”

El Daniel allarga la mà, agafa el braç del nen i, abans que el seu pare l’estiri amb força per desenganxar-lo del desconegut, té temps de dir-li sense treure’s els grans auriculars que porta: “Davant d’un mirall no hi ha reflex que valgui, quan el que hi ha davant no és el que volem veure”.