diumenge, 4 de juny de 2017

Relat d'escomesa

Un altre bes, si us plau, ni que sigui el primer. Besa'm tant com no ho has fet fins ara.
L'home de la ratlla vermella al front s'aixeca per allunyar-se del llit i deixar de sentir aquella veu interior que el desespera. Es prepara un cafè i surt al balcó a mirar com eix el sol.
Els núvols entristeixen una escena ja de per si poc atractiva. Els seus cabells despentinats sorgeixen d'un cap ple d'espines interiors.
Va aprendre massa a estimar i, quan ho comença a fer, li costa abandonar l'escomesa.
Deu fer fred, les orenetes encara no s'atraveixen a sortir dels nius per fer els primers vols del dia. Però un cor calent sempre és prou ardent com per camuflar la fredor de la pell.
Vestit amb espardenyes i amb pijama, en una mà té el mòbil encès i a l'altre el got amb el cafè roent.
Sembla que l'albada marxarà i l'home de la ratlla vermella al front no podrà retenir-la. A poc a poc sent com perd l'esperança d'aturar el temps i anclar el sol eixent darrere les muntanyes.

És la cançó sense música ni veu, és el quadre sense pinzells, és la ratlla vermella al front que li han gravat per sempre més en forma d'adéu.