dilluns, 12 de juny de 2017

Relat del cretí

Hauràs de dir una altra paraula,
un altre fotut mot,
per poder-me esborrar.

Hauràs de dir una altra paraula,
un altre maleït verb,
per aconseguir no veure’m demà.

No sé, no sé;
no sabem res del que passarà.
Sí sé, sí sé,
sé el que vull… ser especial, 
únic, diferent, autèntic,
i que et posis vermella en sentir-me
mirar la lluna;
i que et despullis tota en veure’m
parlar del cel;
i que em cridis fort a l’oïda
sense dir-me res.

A cas els àngels no saben xisclar?
No menteixis, ja ho he viscut abans això.

Fora de control
només som gent rara.
No importa què ens esdevingui,
no m’importa ser un cretí,
sé bé el que faig aquí mentre et prepares.

Esperar s’ha convertit en una rutina,
un cafè sol i la llum del sol
impactant contra uns ulls gastats,
gastats de tant mirar-te la calor
de les mans que vull agafar
amb l’ànima al bell mig de la brisa.