De bon matí agafa el seu ninot preferit. Abans
de rentar-se les dents. Abans d'obrir completament els ulls. El prem amb força,
han dormit ben a prop. Ella a dins del llit, ell a la tauleta de nit.
L'abraça amb força i l'acaricia. És seu, de
ningú més. El vol per a ella i no desitja que ningú, mai, no el toqui ni el miri.
Tants de cops que se l'endú al carrer, mai hom no l'ha vist. Viatja dins de la
bossa de mà, entre els pintallavis i l'agenda. És un vehicle poc còmode, però
segur. Ella moriria abans de deixar-se robar el bolso. Quan arriba a casa, el duu
sempre al seu costat. A la cuina mentre elabora els seus àpats. Al lavabo
mentre fa les seves necessitats. Al menjador mentre mira la televisió. Sempre junts,
mentre, mentre, mentre...
I mentrestant, ell se la mira, no entén res
del que fa, però segueix al seu costat. Espera algun dia poder parlar-li. Creu
que algun dia ella deixarà de parlar, parlar i parlar i començarà a escoltar.
Ni que sigui una sola frase, una paraula, un crit... el que sigui. Ell està
convençut que finalment la relació que tenen ambdós serà més confortable. No
sap la raó exacte, però creu cegament
amb aquesta idea. Res el fa pensar en un bucle etern com el que viu dia rere
dia. Ans el contrari, cada matí es lleva i no dubte ni un segon: "Avui serà el
dia que ella abandonarà els seus rituals i deixaré de ser el seu ninot de vodú".
1 comentari:
l'esperança és l'últim que és perd, però em sembla que pobre ninot ho porta magre
Publica un comentari a l'entrada