dijous, 4 de desembre del 2014

Relat de melodies

Has sentit mai "The Crystals" parlant de besos robats? Has sentit mai el cor bategar per fer res prohibit? Recordo aquell vell cotxe gris aparcat al garatge, no hi havia qui el mogués, però era el meu amagatall. Hi anava i em tancava allà dins, premia el gran volant amb força i escoltava les velles cançons dels casetes dels meus pares. The Shangri-las, Be my baby, Runaway, The Ballad of Lucy Jordan, Rhythm of the rain, Please Mr.Postman, Donna, Save the last dance for me... totes aquelles notes estaven banyades d'alcohol i nostàlgia. Aquelles veus trencaven el cor de qualsevol adolescent. Em movia en un mar de llàgrimes que només es curava amb alta graduació. Caminava de tort en sortir del cotxe, omplia altre cop el got i hi tornava. La música engegava aquell Alfa Romeo i el feia brogir tota la nit. Conduïa per on cap altre noi de la meva edat ni tan sols somniava. Aquell volant era tan ample que, al donar-li voltes, semblava que el món girés sense parar.

Avui m'he tornat a sentir com aquell nen perdut. Avui he tornat a moure les rodes velles i gastades d'aquell vehicle italià que em feia de casa. M'he assegut al sofà i t'he vist al meu costat, posant aquelles tristes melodies que em feien plorar. No he demanat res al cel, aquest cop no, no m'ha fet falta ni cridar ni mossegar el cuir recosit. Aquesta vegada no tenia les claus, no tenia el cotxe, no tenia ni tan sols els somnis que, anys enrere, m'havien fet viatjar.