Rendit, sense forces, entra a la consulta i s'asseu al divan que li té preparat la doctora. Tot li ha sortit del revés. Està cansat i no sap si aquella sessió podria ser la solució. Ha dubtat si entrar o no, però finalment, com sempre, ha acabat assistint a un dels seus llocs preferits.
Amb més pa que formatge, es predisposa a explicar el seu somni. Mentre la psicòloga se'l mira atentament, decideix, de sobte, tancar els ulls. Ell li pregunta si els tanca perquè la seva veu li crea somnolència, ella li contesta que no, que només intenta olorar-lo.
Les distàncies són les que són, li contesta ell, com no s'apropi més, dubto olori res. Dit i fet, la doctora es col·loca al seu costat i li demana que comenci a narrar tot allò que ha vist durant la nit.
Són massa coses, doctora, provaré de parlar-li només d'una robadora, d'una lladre, d'una segrestadora. Ha aparegut entre el segon i el tercer dels meus somnis. Ho ha fet sota la silueta d'una ombra confusa. Jo sabia que era ella, que era la mateixa dona que es dedica a sacsejar el meu ànim en tot moment.
La doctora, que té el seu pacient gairebé a tocar del coll, li diu que expliqui més ràpid el somni, que la paciència no és el seu fort i que, de seguir així, acabarà sense sentir-lo. Efectivament, quan l'home li diu a cau d'orella que la misteriosa dona dels furts ha estat tota la nit extraient-li la seva ànima, ella perd els nervis i li demana un nom. Vol un nom. Ell se la mira i prova d'evitar-ho, però no ho aconsegueix. Suaument li xiuxiueja: el nom és el teu; l'ànima és la meva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada