La pobra sargantana no pot treure ni mig cap fora del toll on s'ha ficat. El líquid espès i dens en el que es troba és d'una condició totalment desconeguda per a ella. Belluga les cames i no pot nadar, no pot caminar, no pot moure's. Com té mig morro fora del toll aconsegueix sobreviure durant una estona. Se li ve al cap, però, si aquell esforç val la pena. Està patint, té fe i creu que se'n sortirà, però la veritat, pensa, és que té menys possibilitats de les que caldria esperar.
Una brisa d'aire fresc li entra per la boca com un glop d'esperança, acte seguit, però, el mateix vent esquitxa aquella matèria líquida enganxosa i li fa saltar una gota dins de la seva boca. Just el que li faltava, tenir la gola plena d'aquella viscositat tan agressiva.
Escup com pot per netejar-se la seva llarga llengua i les cavitats interiors. Li costa respirar, cada cop més, per culpa del cansament que va creixent i creixent. Tanca els ulls i rumia què ha de fer. A simple vista només té dues opcions, deixar-se caure avall i ofegar-se completament o seguir lluitant fins el final. El final, aquest terme li crea pànic. Quin serà el final? Sortir del toll o morir a dins del mateix? El final sempre és la mort, sigui quin sigui el camí, es diu. I doncs, si sempre acabem al mateix lloc, per què ens entestem en fer camins estèrils diferents?
Bufarà el vent i seguirà ruixant gotes a la seva cara. Ho farà sempre i quan ella no ho necessiti. Bufarà el vent i li donarà aire per seguir lluitant. Ho farà sempre i quan ella defalleixi.
2 comentaris:
Tots som com aquesta pobra sargantana. Lluitem per sobreviure. Quants cops hem estat temptats de deixar-nos anar i deixar la nostra vida en mans del destí!
Segueix sent tan prolífic com aquests darrers dies.
M'agrada molt llegir-te.
Salutacions.
Moltes gràcies, Josep! Això intentarem!
Publica un comentari a l'entrada