De pomes

Una poma reposa sota una branca. Ambdues estan lligades per un dèbil peduncle. Dèbil, però persistent, ja que evita, fins i tot quan fa vent, que la poma caigui i deixi d'estar unida al seu pare arbre. 

Avui el dia és clar, no hi ha vent, la temperatura és agradable i el so del camp conjumina amb harmonia el silenci del no-res amb el cant dels ocells passatgers. Els arbres es fan companyia, sense dialogar, però no els fa falta dir res per seguir junts, estimant-se. Al voltant de la nombrada poma, altres germanes maduren amb ella. Totes esperen un final conegut, que només pot variar en dos sentits. O la victòria gastronòmica o la derrota del menyspreu. Cantarien en ser collides i seleccionades per l'amable pagès, però no en saben, així que resten tranquil·les, impassibles, mentre l'aspra mà les arranca i les disposa a la caixa del camió. 

Però avui no toca, avui el pagès no s'acosta pel camp. Avui només acudeix un invitat sorpresa, que circula molt lentament per una de les branques de l'arbre en qüestió. Amb les seves múltiples potes avança mirant, una per una, totes les pomes del seu voltant, no sap quina és la millor, però el seu moviment de vaivé inspira un pensament. Un pensament cruel, pensen les pomes. 

Finalment ha escollit, no se sap ben bé per què, una poma vermella a més no poder; fa un saltironet i puja al capdamunt, després rellisca per sobre de la pell i, quan ho creu oportú, s'endinsa al seu interior en un moment orgàstic.