De mosques

És l'home invisible, només les mosques li fan cas. Les cuida i les hi dóna de menjar, les acarica, les hi parla. Són tant amics que tot el dia van junts; són inseperables.

En ramat acudeixen a ell, es criden les unes a les altres amb el seu brunzit irrefrenable; mouen les ales amb força, reposen sobre l'aliment que les hi deixa al seu abast. Es tracta d'una relació poc entesa pels qui la coneixen, si bé són pocs, ja que ell és invisible i elles són fastigoses. Però no volen la fama, no volen ser socials, ni ell ni elles busquen relacionar-se amb ningú, tan sols cerquen la veritat absoluta de l'amor. I en el camí d'aquesta recerca pel matí i per la nit van junts, per això ell gairebé no es mou, simplement espera assegut a la seva llar, de fusta, on hi són tan benvingudes com ningú altre. I la vida segueix dia rere dia, amb elles allà, menjant del seu propi cos, fusionant-se en un de sol, sense importar-li a ningú l'olor a orins ni la falta d'higiene que allà hi ha. Perquè ell és invisible... i elles, ara, també.