De crisi

Vermella, antiga, però dura i completament útil; la grapadora sembla nova, és d'aquelles rústiques, model Petrus, tot un clàssic entre els utensilis d'oficina. Al seu costat, una tassa de ceràmica, blanca, relluent, però trencada, amb la nansa partida. Dins seu no hi ha cafè, ni llet amb cereals, ni te ni cap beguda energètica; només hi descansen un bolígraf, un punta fina, dos subratlladors i un Tippex. Ha canviat el seu objectiu vitalici, ara ja no espera donar plaer mitjançant un líquid, ara només fa de recipient -un trist recipient, podríem pensar, però millor ser un trist recipient que carn de brossa, no?-. Més enllà, una cinta adhesiva s'estira fins al tros de ferro que serveix per partir-la, però ningú la parteix, és més, fa tant de temps que està així que ja no està tensada i cau, com cau la pell dels humans quan envelleixen. Ara ja no deu ni enganxar, però continua sent una cinta adhesiva.

Tots tres es miren en Joel, el seu estimat company de taula. S'estimen molt i, cada matí, quan ell arriba, recol·loca els tres objectes al seu lloc original -hem de suposar que la dona de fer feines els mou, per poder passar un drap humit i treure la pols que s'hi acumula-. Però durant la resta del dia ja no es diuen res, ja no entren en contacte. Ells se'l miren a ell. Ell seu i espera, deixant que passin les hores. A vegades se'ls mira amb cara de nostàlgia, li vénen ganes d'agafar-los i grapar carpetes, escriure notes, enganxar tot el que se li passi per davant; però no ho fa. No fa res en tot el dia.