D'orgull

Ha sonat el despertador a les set en punt. La Marta l'ha apagat. És un gest habitual en el seu dia a dia. L'apaga i després s'aixeca; és una noia molt responsable que arriba sempre amb puntualitat a la feina, una executiva brillant que ha anat escalant posicions fins arribar, en poc temps, a un lloc d'alta responsabilitat. Però avui no; avui només l'ha apagat, s'ha girat cap a l'altre costat i ha continuat al llit. Ha col·locat les dues mans juntes, com si resés, i les ha endinsat entre les seves dues cames; s'ha arrupit i s'ha mossegat el llavi.

Al seu costat dorm en Manel, un company de feina de la Marta. Bé, fins ahir a la nit només eren companys de feina, ara ja no sabem què més -o menys- són. Qui sap, potser ells tampoc ho saben. La Marta obre els ulls i el veu al seu costat, no s'espanta, no s'excita; sinó que rebufa i es torna a girar per donar-li l'esquena. Amb aquests moviments, sense voler-ho, aconsegueix que ell es desperti. La reacció d'ell és totalment inversa, somriu i allarga la mà, li acaricia el cabell i l'esquena. Ella es mou mostrant desaprovació, un gest que provoca que ell retiri la mà, però no el somriure, deu pensar que ella està dormint. I no és així, ella té els ulls tancats, però no dorm, està a gust amb les mans sentint l'escalfor del cos, tan a gust que comença a moure-les a poc a poc. No vol que en Manel sàpiga que està desperta. No vol que sàpiga que s'està excitant. Només de pensar en l'aventura de la nit anterior se li refreda el cos, així que pensa en altres coses, oblidant-se, al final, d'on és i qui l'acompanya. La seva percepció de la realitat es modifica tant que acaba despullant-se i estirant-se cara amunt.

En Manel segueix dormint, somniant que torna a ocórrer un altre cop tot el que li va succeir ahir, somriu, està erecte, se sent orgullós.