La Minna vivia a un poble bavarès. Era mare de família i vivia feliç a una casa amb jardí. Un hivern de fa bastants anys un home va trucar a la porta de casa seva. Era tard, deurien ser les sis del vespre i nevava molt. L'home buscava un lloc on passar la nit i la Minna va oferir-li sopar i dormir a casa seva després de descartar unes vint opcions alternatives. Mentre sopaven en Joan, que així es deia, es va guanyar la confiança de la bella dama que l'havia acollit; estaven sols i van menjar, beure i parlar durant moltes hores. Cada un li explicava la seva vida a l'altre, els dos semblaven molt feliços, contents de pertànyer a les seves respectives famílies i orgullosos de les seves feines -ell era escriptor i ella infermera-.
La nit va ajudar a unir els seus llavis i els seus cossos van suar tant com van poder; extasiats es van quedar adormits, l'un al costat de l'altre, nus. A mitjanit, però, en Joan va aixecar-se i va anar a l'habitació que realment li tocava. L'endemà van esmorzar plegats, com si res hagués passat, es van acomiadar i, des d'aleshores, van començar a cartejar-se. A les cartes s'explicaven les seves intimitats, tot sovint sexuals i individuals, onanismes sobre lletres. A les cartes, també, ell li deia que havia escrit poemes sobre ella, sempre rebent la mateixa resposta per part d'ella; no volia que publiqués res.
Ell la respectava tant que va acceptar i va guardar tots els poemes que parlaven d'ella. Però es va fer famós escrivint novel·les de terror i, tot sovint, va viatjar a terres alemanyes per promocionar els seus llibres. Allà es trobava amb ella, feien l'amor d'amagat i s'acomiadaven amb un breu: "t'escriuré, estimat".
Es van anar fent grans i mai van deixar d'escriure's. I ell sempre va complir la seva promesa, mai publicaria aquells poemes íntims. Els dos enviudaren i ell emmalaltí. Finalment la mort va trucar a casa de l'escriptor i ella va rebre la notícia en forma de carta. Aquesta epístola anava dins d'un paquet, allà li anunciava que aviat moriria i que abans de fer-ho, havia volgut publicar un llibre especial. Aquest llibre estava dins del paquet i es titulava: "Correspondència íntima germanocatalana".
7 comentaris:
Molt bonic. Em recorda "Els ponts de Madison-County".
oooooooooooo! quin relat més maco! Una historia molt i molt maca. A mí m'ha recordat a l'amor dels dos protagonistes de Como agua para chocolate...
Molt bonic avui, estic amb l'Anna, tota l'estona en venien imatges d'Els ponts.....
Curiós, totes tres ho veieu tot molt bonic. I no creieu que ell l'ha traït just abans de morir? Seria una altra forma de veure-ho, no?
Dues cares de la mateixa moneda...
I si era un secret qui li va dir que s'havia mort?????????
No, que ho compari amb Els Ponts no té res a veure amb veure-ho bonic. Veig bonic el teu relat, perquè ho és. Però odio Els ponts de Madison-County. De fet, com que no em va agradar gens la novel·la, ja no he vist mai la pel·lícula.
Quan deia que m'ho recordava, parlava de la novel·la.
@Llàbiro:Revisa text i ho veuràs...
@Anna: No he vist ni llegit els ponts de Madison, però com has dit: "Molt bonic"...
Publica un comentari a l'entrada