De cosir

La Martina seu al balancí del saló de casa seva, està cosint la vora d'un pantaló del seu únic fill, l'Arnau. Per la finestra entra poca llum, tot i que són les cinc en punt i, sota un sol espectacular, el campanar del poble ressona quatre vegades més una. Porta un vestit llarg, d'estiu, té el cos mig inclinat i acosta el cap al pantaló, no es vol punxar. Però uns nens criden pel carrer i ella es despista, es clava l'agulla i fa un petit xiscle. Nerviosa surt al balcó i renya els nens; són quatre i entre els quals hi ha el seu fill, l'Arnau. Ells se la queden mirant, no entenen què han fet malament, simplement han passat pel carrer, cridant, divertint-se, perseguint-se els uns als altres. Ara no es mouen, només la miren. 

La Martina està molt seriosa i no canvia el gest de la cara mentre els clava la mirada. Després ells marxen i ella es queda allà, dempeus; veient com els nens enfilen el carrer de dalt. Desapareixen i amb aquesta escena apareix, en la seva realitat visual, una nena petita i una nena jove, ambdues riuen; cerquen amics i juguen. És ella, però ja no ho és.

Torna al saló, tanca les cortines i la foscor només es trenca per la llum d'una petita làmpada que il·lumina directament les seves manualitats. Pensa en el que ha vist, tot i que sap que no és real. Torna a sortir al balcó i es repeteix l'escena, però aquelles dues persones, que són ella mateixa, estan acompanyades de gent, d'amics, fan xerinola, canten, riuen, es diverteixen i viuen la vida. 

Dels seus ulls broten llàgrimes, que sortegen les seves galtes pronunciades. La mirada cristal·lina li crea un arc iris ocular. La mirada entristida li recrea un passat enutjat.

De cop i volta els nens del poble, amb el seu fill entre d'ells, tornen a passar corrents per davant de casa seva; però es paren, la miren i s'aturen, ja no criden... La Martina entra al saló, baixa al carrer, els agafa per les mans i se'ls endú corrent mentre crida.