De fang

Els núvols ploren i pinten la ciutat d'un gris brut ple de nostàlgia. La Macarena s'ho mira des del banc, contempla com cauen les gotes davant seu, xocant contra un toll d'aigua estanc i ple de fang. Al sentir uns crits aixeca el cap, i veu un parell de joves rodejant una donzella. En Martí, en Pep i la Florència. 

La Macarena, que és molt astuta, tarda no més d'un instant en adonar-se d'on vénen els tres joves. Mostren un aspecte descuidat, amb els cabells bruts i molls per la pluja, caminen d'un costat a l'altre de la vorera i, gràcies a que van junts, no cauen.

-Pep, mira't la bragueta, la tens oberta, redéu! -Li exclama la Florència mentre li toca l'entrecuix, davant la mirada incrèdula d'en Martí.

-Però què fas? Marrana!  I tu, com t'atreveixes, davant meu, deixant-te tocar per la meva enamorada. -Replica en Martí acompanyant el seu discurs amb una gestualitat extrema.

-Mira, Martí, aquesta princesa és meva, només... meva! Fixa't... -I En Pep s'acosta a la floristeria que els queda, ara, davant. -Senyoreta... -Li diu a la dependenta de que atén a la gent del carrer- Quina és la flor més barata que té? Posi-me'n dues, si us plau.

En Pep entra a la botiga, dona un bitllet de deu i surt amb dues roses. Ell no se n'adona, però mentre està comprant les roses, en Martí i la Florència s'han recolzat a un portal i han començat a tocar-se tot el cos; deixant les seves llengües pestilents d'alcohol i fum unides per, segons creuen, sempre mes. Però arriba en Pep i, després de recriminar-li l'acció a en Martí i apartar-lo de la seva parella; els dóna una rosa a cadascú. La Florència besa el seu estimat i li fa l'ullet al seu amant. Tots tres segueixen el camí, però dues passes més endavant, ells dos es discuteixen, la rosa d'en Martí acaba dins les escombraries i en Pep es queda ajupit plorant. 

La Macarena s'ho mira des del banc, contempla com cauen els homes davant seu, xocant contra un toll d'aigua estanc i ple de fang.