De teulades

Un gat s'ha passejat per la teulada. Era un gat negre, de nom Guepard. En Guepard ha buscat un lloc on prendre el sol. Tot sol ha saltat d'un lloc a un altre, per sobre de tubs i teules de fustes.  De les fustes, els nens de la casa en fan cases; i de les cases, els gats en fan habitatges. Hi habiten gats i ocells, els uns a dins i els altres a fora. Fóra bo que fossin amics, però no ho són. La son dels ocells és l'oportunitat dels gats. I un bon gat mai desaprofita una bona ocasió. 

Ocasionalment avui no s'han perseguit, ambdós es miren amb estima. M'estimaria que fos així sempre, però alguna cosa em fa pensar que res del que dic és real. Realment pensaria en què tot és producte de la meva imaginació. I imagino que tot és culpa d'una frustració exculpada. Però no us dono la culpa a vosaltres, lectors. Llegiu i descobriu, potser aleshores veieu més del que jo veig. Si veieu res compromès, oblideu-ho, el gat i l'ocell no existeixen. Només existirien si vosaltres voldríeu, però sembla que no teniu ganes de fer-ho. Jo faria el que fos per ajudar-vos a imaginar, però seria un gest inútil; tan poc útil com dibuixar amb tinta sobre aigua moguda. Així que moveu-vos i agiteu-vos, si voleu; i cerqueu un gat i un ocell, mireu que estiguin a sobre de la teulada i, en lloc de perseguir-se, feu que es mirin i s'estimin. Si la seva estima aconseguiu, doneu-vos per satisfets, més ningú podrà fer per vosaltres, ni savis ni mestres. Perquè la mestria del pensament només correspon a la pròpia ment. Amén.