D'encarregats

A l'enterrament d'en Pep i la Maria el capellà resa una oració per donar-los la benvinguda al Regne del Senyor. Els seus cossos resten exposats davant de la multitud, que plora sense fi. Les seves ànimes pugen a poc a poc cap al Cel. Arriben al punt més alt i, després de rebre un certificat eclesiàstic, es troben amb Sant Pere, els dóna la benvinguda i passen a recollir els vestits adients. Abans, però, es dutxen. Nets i canviats accedeixen al següent pis, on els acomoden a una habitació conjunta. És aleshores quan la Maria parla amb l'assistent que els ha acompanyat des que han entrat al Temple Sagrat.

Es queixa, no vol estar més amb el seu home, diu que n'està fins al capdamunt d'ell, i que ja ha fet prou aguantant-lo durant tots els anys que han estat junts. En Pep se la mira sorprès, sempre ha cregut que ella ha estat enamorada, sempre s'ha sentit estimat.

Ella no el pot mirar a la cara, ni dirigir-li la paraula, però en canvi sí que xerra amb l'assistent. Demana urgentment el full de reclamacions, exigeix la presència d'un encarregat. I, davant de la seva postura enèrgica, accepten i allí es planta un home que porta inscrita, a la bata, la paraula Encarregat.

Parlen i discuteixen. Deixen en Pep de banda. Marxen a una habitació. I en Pep es queda sol, a on havia d'acomodar-se amb qui havia estat la seva dona. Allà examina quina serà la seva cambra la resta de l'eternitat, una cadira de fusta, un llit de cotó i una finestra amb vistes cel abaix. El company de la cambra del costat, en veure'l mirar per la finestra, li comenta que des d'aquí es veuen els pecadors baixar cap a l'infern, just després de ser rebutjats pel cel.

Ell es queda embadocat,  li agrada veure el color blavós del cel i, enmig, una gentada baixant en picat. Es fixa amb dues persones, estan nues, baixen a gran velocitat, estan enganxades l'una amb l'altra, no paren de besar-se. Són la Maria i l'Encarregat.