De robar

Li han robat el cor, ha sigut de matinada, mentre dormia; han entrat sense avisar-lo i després de violar-lo s'han endut el seu bé més preuat. Li han robat el cor.

Ara camina per les tristes avingudes d'aquesta gèlida ciutat sense ànim de fer res. Ni tan sols els crits dels nens l'espanten, ni tan sols les rialles dels adults l'entristeixen. Ell camina i es perd entre la brutícia d'una grisa metròpoli  plena de no-res.

Quan la nit cau ell no té la necessitat de tornar a casa, no té por dels carteristes ni dels violents delinqüents del parc. Camina entremig dels arbres i no mira les plantes que el rodegen. És fosc, però per ell tot és igual que com era pel matí. La gèlida temperatura del seu cos es contagia i glaça l'aigua de la font. No dorm en tota la nit i, pel matí, observa tot el que no ha passat durant les últimes vint-i-quatre hores. Es veu a ell, en tercera persona, caminant i caminant, sense cercar res, però amb un forat ben gros al pit. És el que era, és el que s'imagina que és.

Li van robar el cor mentre dormia, i la seva tristor mai va venir a buscar-lo. No sentia pena pels altres, no sentia pena per ell. L’alegria d’anys enrere es va convertir en l’oblit escèptic i, sense adonar-se’n, ja no recordava que tot ho oblidava. 

No importa l’edat que tingués, ni tan sols és rellevant saber quin era el seu passat, ara només li quedava un futur sense present. I ell caminava, caminava sense cor, sense esperança, sense rancor; mentre els lladres de cors seguien observant-lo a distància, rient-se d’ell per no tenir el seu bé més preuat.