De rentadores

Al mig del Raval hi ha una bugaderia. En Khalid hi va cada dia per la tarda. Viu a prop, només dos carrers més amunt, així aprofita el recorregut per fer,a  més a més, la compra del dia. Quan entra a la bugaderia sempre saluda als clients que allí esperen, normalment són els mateixos. Mentre la roba dóna voltes dins de les rentadores ell surt al carrer i s'asseu a la vorera. Passa l'estona mirant la gent que passeja, gent vinguda de tot arreu, com magrebins, equatorians o pakistanesos; i gent d'aquí. 

Mentre en Khalid pensa en el que acabo de dir em mira estranyat, no fa falta que em pregunti res, ja sé la pregunta. I ell sap la resposta, però no li dono, sinó que espero i busco frases per omplir espais i no haver de mirar-lo a la cara. Però evito caure en l'absurd i, finalment, el recupero, em poso al seu costat i li demano què em volia preguntar. Té una mirada profunda, d'ulls obscurs, però brillants, les seves pupil·les semblen un passadís cap a l'infinit. Provo d'entrar-hi mentre em pregunta si ell no és d'aquí. Ell deixa que entri. M'obre les portes de casa seva, permet que explori quines són les seves preocupacions, i m'adono que està trist amb la meva afirmació. Sense contestar-li la pregunta, segueixo caminant per dins seu. Veig la seva dona abraçant-lo, fent-li l'amor, i recordo la meva dona enganxada a mi, despullats, tots quatre som iguals... Continuo per la foscor color perla del seu interior. Observo el seu fill, li porta un dibuix que ha fet a l'escola, un dibuix molt mal fet, quatre gargots mal posats, però noto com el seu cor s'accelera mentre el petit li dóna. Aquests batecs, aquest ritme cardíac, és tan semblant al que noto jo quan miro al meu fill...

M'estic entendrint, així que decideixo sortir de dins seu, m'assec al seu costat i passo l'estona mirant la gent que passa. La seva rentadora està llesta, s'aixeca del meu costat, ho recull tot i marxa. Jo em quedo allà.