De qui

És difícil veure’t així. Sempre t’he tingut en un pedestal, sempre he somniat amb una imatge idíl·lica... i ara... ara que et trobo et veig arrossegant-se per terra. M’agradaria baixar al teu nivell i treure’t la sorra de la boca, netejar-te aquestes ungles negres que tens i rentar-te el cabell. Però em sento incapaç de fer-ho. Ara, després de tant de temps, sembla que no parlem la mateixa llengua. Ara, després de tantes hores d’espera, sembla que no tenim la mateixa mirada. Ara, després de tanta recerca, sembla que no som qui esperàvem.

I tu segueixes a terra, amb el cap inclinat cap amunt, no pots fer altra cosa, no tens forces per moure ni els peus, enterrats en els teus propis excrements. I tan de bo tingués esma per agafar-te i convertir-te en la imatge que m’havia creat de tu. Però no ho faré. Estic segur que no podré.

Sona el telèfon i deixo de mirar-te, per un moment la nàusea s’aïlla del meu cos, per un instant deixo de sentir pena i fàstic a la vegada. L’agafo i escolto la teva veu. M’estàs trucant, t’estàs trucant. I no t’agafes el telèfon, però jo sí l’agafo, i contesto, però no dic res. I continua la conversa sense paraules, sense mirades. Perquè després  d’escoltar-te via telefònica ja no vull mirar-te altra vegada. La teva veu sembla truncada i, finalment, la paciència se m’esgota i penjo. Surto corrents abans l’olor a podrit cali dins meu, en marxar ni tan sols et dedico una última mirada, però en sortir et veig altre cop a fora, estirat, suplicant que et mati. Ploro, no vull veure’t més, no vull sentir-te. Però les llàgrimes no t’esborren, només em distorsionen la mirada, creant a vegades dues rèpliques teves. I sincerament, no sé quina ets tu.