De natura

Bufa el vent i les espigues es mouen. Verdes elles avui ballen, ahir callaven. Segons d'on vingui l'aire sembla que es formi un mar verdós que invita a nadar. Ella no sap si seguir mirant o aixecar-se, pujar dalt de l'arbre, i tirar-se des del punt més alt, de cap, directe a la majestuositat verdosa.

Aviat acudeix una au, que jau al seu costat i, amb una agradable cantarella, li recomana que s'estiri. Ella li fa cas, mai ha dubtat de la veritat absoluta que respira la naturalesa. Es despulla i s'estira. El sol cau amb força, però no li molesta; l'oreig matinal és fresc i agradable. És tan fresc que creu, mentre rau amb els ulls tancats, que algú l'acaricia. Sap que no és així, es troba sola, sense ningú pels volts; però ho vol imaginar. 

La soledat que nosaltres veuríem és, per ella, la companyia més agradable. Mou els dits dels peus, com si jugués amb el ventijol que tant aprecia. Sent les paraules dolces que l'ocellet li diu a cau d'orella, somriu. El petit animaló mou les seves ales amb delicadesa, ella nota les plomes, no pot imaginar-se millor paradís.

Entre les cames pugen un parell de formigues, són amigues, les deixa passar. El seu cos es transforma en natura i la natura li agraeix el seu regal. Avui ja no és ahir. Avui era ahir mentre ella dormia plàcidament, abandonant el seu cos de forma natural. Avui és demà, perquè l'eternitat ha sucumbit als encants de la senyora natura.