De l'absurd

Era l'any 1320, quatre dies després de la revolució francesa. Jesucrist reunia els seus dotze amics en una taula que havia preparat el mateix Ferran Adrià. Un dels assistents era Tolstoi, que s'aixecà i féu un discurs poderós en arguments. Tots aplaudiren, menys Ciceró, que mirava l'escena assegut en un racó, sense immutar-se, sense moure ni un pèl. En veure l'acte estàtic del pensador, Ausiàs March s'aixecà i s'apropà; no ho féu amb celeritat, sinó amb una calma intensa. La resta d'assistents seguiren aplaudint, alguns d'ells dempeus, com Kerouac i Cleopatra. Precisament aquests dos, en alçar-se, provocaren que les seves mans es toquessin, fet que comportà un desenllaç nocturn que aquí no explicarem.

A la porta de la cova, Dalí vigilava que ningú entrés i, si algú ho intentava, li picava amb el seu bastó negre. Un dels agosarats que provà d'entrar va ser Baudelaire, qui arribà vestit de pallasso i fent malabars amb unes boles de colors. Naturalment no entrà i hagué d'asseure's en un banc que hi havia sota un gran desmai. Allà esperà que les hores anessin passant, sense saber que en un moment, no concret de la història, se li apareixeria una dona meravellosa. I així va ser, una dama de cabells negres com el carbó el sorprengué per darrera i li tapà els ulls. Aleshores caigué en el tòpic i li preguntà qui era. Ell, que parlava en francès durant els dilluns i els dimarts, i en anglès la resta de la setmana, intentà pensar quin dia era; però no ho sabé, així que restà callat. Ella repetí la pregunta un parell de cops i, davant de la falta de respostes, decidí contestar ella mateixa: Sóc l'absurditat.