La Lluna sortia, com cada vespre, a buscar el Sol. La lluna eixia esperançada i treia el cap pel fons de l'horitzó. Un immens camp de blat primaveral reflectia un verd silenciós, només trencat pel rumor del vent, que empenyia, amb suavitat, les espigues trempades.
El Sol, en veure la lluna, corria a amagar-se. Avergonyit de la seva admiració enrogia i feia desaparèixer el seu color groguenc. El cel captava aquesta vergonya i envermellia per ajudar al gran astre a amagar-se amb cautela.
Cada dia succeïa el mateix. Cada vespre la mateixa història, la mateixa il·lusió per part de la Lluna i el mateix rubor per part del Sol. Els núvols, quan hi eren, s'ho miraven somrient; fins que un dia, un Cumulonimbus va voler jugar amb ells i es va col·locar estratègicament a sobre del recorregut de la Lluna. Aquesta va sortir, com cada vespre, buscant el Sol; però es va trobar ennuvolada i no va veure on era. Va seguir pujant i pujant, com sempre, esperant trobar per fi, l'astre solar.
El Sol, més pendent d'il·luminar els camps de la Terra que d'altra cosa, va perdre la noció del temps i no se n'adonà que ja feia estona que hauria d'haver començat a marxar.
Finalment, Sol i Lluna, al cap de molta estona, es trobaren dins del núvol. Primerament ell s'avergonyí tant que creà un àuria rogenca que escalfà el núvol i el feu pujar encara més, deixant-los al descobert. La Lluna, en canvi, es posà tant contenta que el seu blanc passà de ser radiant a tenir un aspecte més càlid, un fet que ajudà al Sol a sentir-se més còmode.
Els dos, junts, miraven com tota la natura els observava, i la Lluna li preguntà per què escapava cada dia. Ell li respongué que se sentia perseguit, i que no li volia donar falses expectatives. Ella, en sentir-ho, rigué i rigué, fent-lo envermellí encara més. I després li digué que no s'havia de preocupar; ja que ella no podia estar enamorada d'ell, ella no sentia amor per ningú, sinó que només emmirallava l'amor dels qui la miren.
6 comentaris:
Quin conte més maco!!! espero que aquesta nit li llegeixis al nostre petit príncep...
Una meravella, que poua en la tradició dels amors entre el sol i la lluna, ben extensa. Evidentment, em recorda molt el meu poema que ara, com ja saps, és també una cançó gràcies al Jordi Gomara. Et felicito. M'encanta. El llegirem a Poesia Viva. A veure si vas dient dates, que jo tinc un mes de juny pleníssim. Muaks.
Ah, i comparteixo aquesta petita delicadesa.
És un conte fantàstic, l'etern amor del sol i la lluna. Encara que la lluna, molt enamorada no ho sembla...... Felicitas.
@Judith: em sembla que no l'entendria...
@Anna: Moltes gràcies per les teves paraules!!!! I a veure si trobem un dia per llegir-ho, cert!
@Gemma: O sí... pqè si ella només reflecteix amors... serà pqè és l'única enamorada? o potser no... qui sap... qüestió d'interpretacions...
Uau! se m'han il·luminat els ulls mentre el llegia... la Judith ha fet una bona propaganda al món de Juju, realment és un relat molt entranyable! M'hi he sentit una mica identificada ja que el meu xicot és moooolt vergonyós, vem tardar una mica a arribar al núvol jeje. M'ha agradat molt lo del final, que emmiralla l'amor dels que la miren.
Publica un comentari a l'entrada