He vingut de molt lluny, seguint els passos del vent; guiant-me per les aus depredadores. He travessat deserts i boscos. He navegat per rius i muntanyes. I ara em trobo aquí, sol, davant la majestuositat de Déu. Però tu no hi ets. I em sento abandonat.
He fet tot el viatge sense cap més companyia que el teu record. He ocupat els dies pensant en la teva bellesa celestial. He aconseguit matar les hores imaginant-me al teu costat. Però ara que he arribat, tu no hi ets.
Ho he fet tot, segur, sense pensar ni recapacitar. Però no ha valgut per res, sense resultat ni fruit. Tant de temps malgastat ha sigut el que he emprat en venir-te a veure que, ara, ara em sento enganyat. No és possible, no és probable, no entra dins la meva ment que, ara, tu no hi siguis.
Però t'haig de dir una cosa, sí, haig de confessar-ho: si ara véns, si ara obres la porta i apareixes per donar-me la benvinguda, ara no voldria veure't. La vida és així, plena de contradiccions que no es poden entendre.
Ara desitjo no veure't mai més. Anhelo que el teu record es perdi entre la meva destrucció. Demano que es faci justícia i, mai més, ningú se senti enganyat.
5 comentaris:
Doncs avui estic una mica despistada. Tot va pensar en un amor que ja no hi és, però segur que no estàs pensant en això, veritat? El realt d'avui sembla la lletra d'una cançó...
Doncs jo avui tiro per la cosa directament transcendent. Déu ens fa creure que existeix, ens exigeix fe cega, sense proves, ens demana que ens refiem i actuem com ell vol. Però, després, ves per on, no hi és.
I l'home, aleshores, té lliure albir i li diu que se n'ha cansat. Que se sent enganyat i que, si ara dóna senyals de vida, ja no li interessa.
Molt bé. Una manera planera de tractar el tema. Bo.
Jo primer també he pensat en un amor que ja no hi és, després al llegir el comentari de l'Anna, dic ostres, també és possible... Però en realitat això pot passar sempre que fem un esforç molt gran, que tenim una gran il·lusió i després no som recompensats o se'ns gira tot en contra... Llavors segurament negarem el que voliem encara que sigui per uns instants.... Hi ha molta filosofia en tots aquests relats eh!!
@Judith:Si tu penses en un amor que ja no hi és, serà que és un amor que ja no hi és... no? El que pensi jo només importa per mi, no pas per vosaltres, que llegiu la vostra realitat!
@Anna: És una possibilitat més -i la que s'acosta més a la meva inspiració-.
@Elisabet: La metàfora de la vida trencada, fantàstica interpretació també!
Gràciesssssssss
A veure: vol una cosa, com que no la té es cansa i ja no la voldrà mai més, no?
Publica un comentari a l'entrada