La Joana espera a casa seva. Està recolzada a la finestra. Li agrada mirar què passa al carrer; es distreu veient altres vides que transcorren davant seu; algunes amb més sort que d'altres.
A la vorera de davant hi ha una floristeria. Els clients que hi acudeixen són molt variats; hi van des de joves enamorats que demanen una rosa per a la seva enamorada a mares que volen grans centres de flors per a les seves filles. També, molt sovint, els empleats treuen unes grans corones, amb una banda que les creua i adverteix algun recordatori.
Avui la Joana espera a casa seva, com sempre. El dependent de la floristeria la veu i la saluda; ella li retorna la salutació, somriu i beu una mica d'aigua. Observa com el dependent parla amb uns homes que han aparcat just davant, van de negre i porten un cotxe de morts.
La Joana pensa, aleshores, en la història que està succeint. Sap que l'escriptor no provarà de salvar-la i, si pot, la posarà dins del taüt que descansa dins de l'automòbil. Es posa nerviosa i corre cap a la porta. Tanca amb clau. Torna a la finestra i veu com el dependent l'assenyala mentre continua xerrant amb aquells homes. La Joana entra en estat de pànic i tanca totes les persianes. Mentre ho fa l'equip de música s'encén i sona una balada a un volum cada cop més alt. Prova d'apagar la música, però no pot. Els botons no funcionen.
Ara, els llums de tota la casa il·luminen parpellejant sense aturar-se. Corre d'un costat a l'altre, entra a la seva habitació i s'amaga dins del llit; però pensa que el llençol no és un bon protector. Surt i es tanca dins l'armari. Aquest armari té pany pels dos costats. Es tanca completament i trenca la clau. Des de dins sent la música a tot drap. No sap si entra ningú a casa seva, però s'ho imagina; creu que l'escriptor ha fet pujar els homes de negre i ja estan al passadís, buscant-la. Tanca els ulls i resta reclosa dins de l'armari durant 4 setmanes, quan la troba morta la policia, alertada pels veïns.
9 comentaris:
Cara amb els escriptor, són molt dolents i no pensen amb els sentiments dels seus personatges. És claustrofóbic.
L'inexorable fat que, alhora, està en mans de nosaltres mateixos (contradicció?). La paranoia ens condueix a l'autodestrucció.
Gemma, crec que l'escriptor del qual parla el relat (no l'escriptor del món real, que pot ser l'Yves, o no?) no hi té res a veure amb el desenllaç.
Bé, potser si, no hi entenc tan. Però és el que m'ha sugerit.
m'encanta el tomb que ha pres avui el relat! sens dubte ets un artista de la imaginació!!!! ja estic desitjant el de demà!!!! a veure amb que ens sorprendràs.
Ostres! m'ha agradat aquesta manera d'explicar la relació entre els escriptors i els personatges. Bé això és el que he entes en acabar de llegir-lo! i l'angoixa que sent la noia està molt ben descrita. També m'agrada el que n'extreu l'anna "la paranoia ens condueix a l'autodestrucció", bé no és que m'agradi però crec que és una gran veritat!
@Gemma: Però sembla que ella no té claustrofòbia, no? Prefereix posar-se dins de l'armari que afrontar una realitat -sigui quina sigui-...
@Anna: Nosaltres i els nostres pensaments podem ser els nostres assassins... la ment és tan complicada...
Tanmateix, està bé que hàgiu vist dues coses diferents, no? La mateixa protagonista veu també coses diferents al que acaben passant...
@Jud: Jo no us sorprenc!!!! Sou vosaltres mateixos!
Es deu haver mort asfixiada, no? La mateixa por a no morir l'ha matat.
@LLàbiro: correctíssim... com en són de dolentes les pors incontrolades, eh?
Publica un comentari a l'entrada