Allà resta; estirada sobre la chaise longue. No està nua. La veritat és que mai s'ha despullat del tot, però va més tapada del normal. Es troba dins d'una nau industrial, a un segon pis, al que s'accedeix mitjançant un ascensor en forma de gàbia. Allà fa fred, molt fred; per això ja no porta el conjunt tan sensual amb el que es va estrenar el primer cop.
Aquell dia va aparèixer vestida amb texans ajustats i una brusa senzilla, s'ho va treure i es va estirar davant seu. Portava unes calces marrons, amb unes estrelletes daurades dibuixades; la calceta era tipus cullotte i tenia uns petits volants que combinaven bé amb la transparència que lluïa. Els sostenidors a conjunt, que haurien de tapar els seus petits flamets, penjaven de la vora de la butaca. Ell se la mirava amb calma, mentre bevia una cervesa freda. En acabar-se-la va començar a pitjar les tecles de la seva vella màquina d'escriure i, poc temps després, ja tenia el poema acabat. Li va dir que es vestís i va marxar.
Així va transcórrer la història. Un cop i un altre. Cada dia ella acudia amb una vestimenta molt formal que li durava poc. Ell la feia estar asseguda, estirada, bocaterrosa, cara-amunt, de costat, d'esquenes... Sobretot d'esquenes. Li encantava veure-li les formes del seu cos; era extraordinàriament bella. Creia amb ella no pas com una dona, sinó com un ésser suprem disfressat amb unes corbes letals. No gosava tocar-la i sempre mantenia les distàncies.
Per contra del que es pugui pensar, el tracte que es tenien tots dos no era mercantil; sinó de plaer. A ella li agradava sentir-se una mussa, a ell li agradava tenir-la davant. Però els dies passaren i, de fer el mateix, jorn rere jorn; aparegué una vella amiga d'ell, la Rutina. Vingué vestida de negra, amb unes sabates de tacó afilat, un vestit ajustat i unes mitges de reixa. En veure-la va deixar la seva mussa estirada a la chaise longue per marxar amb la nouvinguda. Va acomiadar-se amb un ara vinc i ella, tants anys després, allà segueix, encara, esperant tornar ser la mussa que havia sigut.
7 comentaris:
Inevitable, inexorable, indefugible. La Rutina. A ningú no li agrada. Però, tanmateix, acostuma a sortir-se amb la seva.
Magnífica metàfora. Vaja, magnífica al·legoria.
Et felicito.
Molt ben explicada la Sra Rutina. Felicitats.
@Anna: Moltes gràcies! Espero, amb aquesta al·legoria, haver-vos fet allunyar un moment de la rutina, heheh. En Part, la literatura també serveix per això,no? Permet que l'escriptor fugi i que el lector l'acompanyi, en un exili gens traumàtic.
@Gemma: Esperem no ens la trobem sovint, la senyora rutina... no? Gràcies
M'ha agradat molt aquest relat, no pel final sinó perquè m'ha fet reflexionar! espero no trobar-la gaire la rutina!
@Bet: M'encanta que t'hagi fet reflexionar! Esperem no la trobem gire aquesta senyora, no? A vegades es presenta atractiva, però al final acabem abandonant les nostres passions per culpa d'ella!
Que perillós és trobar-se amb aquesta sra. Espero, i desitjo, que tan laboral com personalment no em vingui mai a buscar!
La Sra. Rutina ens persegueix, l'hem d'esquivar. Clar, que moltes vegades la gent li canvia el nom però no deixa de ser la mateixa Sra.
Publica un comentari a l'entrada