Entre tots els nens de la classe, en Joan, el nen mut. Entre totes les nenes de la classe, la Joana, la nena cega. Sortien junts i caminaven fins a casa, eren veïns, es coneixien des del primer dia d’escola, tants anys enrere. Un dia com un altre, quan tots dos ja tenien setze anys, van acabar d’escoltar les paraules de la mestre Maria, que els donava lliçons de física, i marxaren camí avall. Tenien ben bé un quart d’hora de camí, però era primavera i, a més, sempre se’ls feia curta aquella estona; tant de bo haguessin viscut més lluny, pensaven.
En Joan ja feia mesos que, abans d’anar a dormir, pensava com seria una tarda d’aquelles si, per sort contrària, ell pogués parlar. El seu cap era una fàbrica d’idees, tot el dia rumiant i imaginant coses que ni havien passat, ni passarien mai. Anhelava poder acostar-se a la Joana i xiuxiuejar un t’estimo fluixet, prou fort com perquè el sentís, prou dèbil com per no destorbar el so dels ocells que els acompanyaven cada dia.
La Joana era poc creativa, li encantaven les ciències exactes, i no somniava fets irreals; però sí coincidia amb una cosa amb en Joan, volia dir-li que l’estimava.
Els pares d’ell i els pares d’ella coneixien aquesta estima adolescent i, per bé o per mal, creien que aviat se’ls passaria. Tant és així que una tarda es van reunir i, mentre ells dos jugaven, van decidir el seu futur. No fora bo que en Joan pogués parlar, no fora bo que la Joana pogués veure-hi.
7 comentaris:
Em sembla un conte fantàstic, que diu moltes coses.
D'una banda, ens podem remetre, en to metafòric, a la incomunicació humana, a la incomprensió. Ningú no s'enten, com si tothom fos o mut o cec.
D'una altra, baixant a la realitat del conte, podem fer referència a aquestes persones que, per patir algun tipus de discapacitat, es veuen minvades en llurs capacitats. I tutelades. Els pares, sovint, fan (o fem) coses pensant en nosaltres mateixos i no en els nostres fills. Aquest fet val per als nens petits, però també per als "nens" grans com els de la història.
Endemés, així que l'he començada, la trama m'ha recordat aquella bellíssima cançó de Víctor Manuel, "Sólo pienso en ti".
En general, no tenim en compte que l'altra gent té sentiments similars als nostres, siguin quines siguin les seves condicions físiques o mentals.
Gràcies, Yves.
I apa, ja em fas compartir.
ostres! m'ha encantat el relat d'avui, llàstima que hi hagin una pares que es vulguin interposar en una relació d'amor tan maca... per què hi hauran pares que no primen la felicitat dels seus fills per sobre de tot????
Sí, Judith, n'hi ha, i molts. Per què? Doncs crec que per pors, frustracions o conceptes mal entesos. Molts pares van contra la felicitat dels seus fills perquè es pensen que els fan bé, que ells tenen la raó i els fills estan equivocats. És la història de la humanitat.
Anys enrere, segles enrere, la idea de la intocable autoritat paterna ja comportava això. I ara, actualment, per altres motius com els que et dic.
Això sense arribar, evidentment, a aquets pares que surten cada dia a les notícies que maltracten els fills. Això ja són temes majors.
@Anna: Ostres, moltes gràcies ;-P M'agrada que vegis tantes coses (i tants plans); i fins i tot m'agrada que t'evoqui a "Sólo pienso en ti" (també crec q és una gran cançó). I sobretot m'agrada aquesta frase: "En general, no tenim en compte que l'altra gent té sentiments similars als nostres".
@Judith: Podem pensar que la gent fa les coses per maldat, però també podem pensar que ningú és dolent, simplement fa les coses pensant que està en el cert, que té la VERITAT correcte... però ja saps, la veritat no existeix!
Hi ha moltes cultures que ho fan, molt trist.
Bonic i trist. Sempre hi ha qui es fica on no el demanen. Si a la meva àvia no l'hi aguesin "arrecla't" la vida...potser hauria estat feliç.
@Llàbiro: La nostra també, no?
@Gemma: força trist el que deixes entreveure...
Publica un comentari a l'entrada