De muntanyes

Fa temps que en Mateu no puja a la muntanya, fa ja molts anys que no torna allà on va créixer. Però avui, avui que tot ha acabat, ha decidit tornar-hi. En sortir de la feina ha pujat al cotxe i, en lloc d'anar cap a casa, ha conduit fins als afores de la ciutat. Pels carrers de l'urbs ho ha fet amb precaució, però en enfilar la muntanya s'ha deixat anar. El volum al màxim, el peu al fons. Corba rere corba fent grinyolar les rodes, aproximant-se al límit mortal en un joc que havia abandonat.

No ha tardat en arribar allà on anava quan era jove. Ha aparcat. Ha sortit del cotxe i s'ha assegut al capó, encara roent. Cigarreta en mà ha observat la ciutat. Una calada i una altra. Amb calma. Avui no ha de tornar a veure les seves mentides, avui no ha de tornar a netejar la seva consciència. Avui en Mateu està net de les culpes que, ara sí, fa ja massa temps el tenen pres.

I les nits desvetllat han trobat la seva fi, de forma dràstica, sí. I les mirades plenes d'engany han acabat, tal i com ell no hauria desitjat, sí. I la tremolor de la mentida i la compassió han fugit, tant que ho esperava ell, sí. I tot el seu rancor, i el seu odi, i la seva fam de venjança, i la vida d'home pobre que s'havia construït. Tot. Tot i més s'ha esvaït. Com si li haguessin rentat el cor amb lleixiu, ara mirava l'horitzó i no hi veia el mar, que allà estava; sinó que recordava part de la seva vida. Aquella vida que li havien robat i que, per què no dir-ho, ell mateix havia menystingut.

Alguna gent es va preguntar per què ja no era el mateix. Alguna gent va veure en els seus ulls caiguts la imatge de son pare humiliant-lo. Alguns desconeguts van deixar de creure en ell. I tan sols la muntanya, un cop ja tot havia acabat... tan sols la muntanya seguia allà, esperant-lo per oferir-li una vida millor.