La miro i, tot i que no vull, m'enamoro. Intento abaixar el cap, girar el cos, pensar en qualsevol altra cosa. Em fixo amb uns estudiants; repassen unes teories químiques que, suposo, ara els preguntaran. Altre cop la miro i, fins i tot evitant-ho, m'enamoro. Esbufego. Penso en la senyor gran de davant meu, pobreta, deu estar malalta; té la cara rasgada i les mans... quines mans, desprenen una feinada! Al seu costat un home, deu ser magrebí, escolta música i també observa a la gent. Però jo no observo a ningú, jo fujo. Fujo d'ella i de la seva bellesa. És senzilla, té els cabells negres com el carbó, mitja melena solta. No és ni alta ni baixa, és primeta. Però el seu cos no és el que m'enamora, sinó la seva mirada, furtiva. Ella també fuig de mi. Però retorna, cada cop que pot. I jo també ho faig, aixeco la mirada i la busco. La trobo, em plau veure-la davant, que no marxi. M'agrada sentir que no vol sortir d'allà. Però vés a saber si ho fa per mi o si, per contra, cada dia fa el mateix.
Jo sóc un invitat, no estic mai en aquella funció. Però avui hi sóc. I la miro. I em deleixo. I la busco. I m'exilio en pensaments càndids que res tenen a veure amb el que ella m'inspira. I quan baixa la mirada, quan busca el terra, encara se'm destrossa més el cor. Es veu tan bella, tan lluny de mi. Que per molt que cerqui un mirall on trobar-la, en veritat, no l'enxamparé mai.
És com la lluna, tan a prop i tan lluny. Tan fàcil de veure i tan difícil de tocar. Ara aquí, davant, com si no hagués de marxar mai més. Després lluny, sense saber on està. I m'agradaria pensar que demà tornarà aquí, però no ho sé. I aquest dubte és el que em mou i em bull l'ànima.
Per què? Per què véns a mi si després marxes. Ets fugissera. Ets efímera. Ets vaporosa i em mulles. Em mulles sense llàgrimes ni tristesa; perquè marxo convençut de tenir més sang avui que demà, d'estar més viu que mort, de veure-hi més que mai.
4 comentaris:
Mmmmm. Tot i que la materialitzes i la descrius, aquesta forma pot ser qualsevol cosa.
Pot partir de tu i no existir, pot ser la inspiració, un simple miratge, un simple desig que bull sense adreçar-se a ningú en concret.
O sí...
Mira. El relat m'ha recordat la rima XI de Bécquer, evidentment filla del més pur Romanticisme, on el jo poètic prefereix precisament allò més fugisser i intangible que no pas allò més carnal. És una rima molt bonica. Te la copio:
XI
—Yo soy ardiente, yo soy morena,
yo soy el símbolo de la pasión,
de ansia de goces mi alma está llena.
¿A mí me buscas?
—No es a ti, no.
—Mi frente es pálida, mis trenzas de oro,
puedo brindarte dichas sin fin.
Yo de ternura guardo un tesoro.
¿A mí me llamas?
—No, no es a ti.
—Yo soy un sueño, un imposible,
vano fantasma de niebla y luz.
Soy incorpórea, soy intangible,
no puedo amarte.
—¡Oh ven, ven tú!
Doncs, igual que l'Anna, estic convençuda que res té a veure amb un amor platónic... massa fàcil, oi??? igualment m'agrada com està escrit el relat d'avui, de fet si tanco els ulls ja veig les dues cares!!!!
@Anna: Oh! genial el que dius! "Tot i que la materialitzes i la descrius, aquesta forma pot ser qualsevol cosa". Captació absoluta del bloc!
I de Bécquer... què dir! A mi m'encanta!
"Soy incorpórea, soy intangible,
no puedo amarte".
@Judith:Pot ser un amor platònic, però no a una persona, o no ser-ho, és igual, mentre el sentiment sigui aquest...
Publica un comentari a l'entrada